La naturalesa humana

El pensador confucià més conegut després del mestre Confuci és Menci, nascut al segle IV a.C . Menci a diferència de la resta de pensadors i erudits de la seva època tenia una idea totalment diferent  i original de la naturalesa humana. Ell creia que l’essència humana era bona, a diferència de molts altres pensadors que ve creien que la naturalesa humana no era bona ni dolenta, i que era l’estat i la societat l’encarregada d’eliminar els impulsos dolents i violents per tal de modelar cada individu. Per Menci,  la bondat en l’home estaba en la seva essència i en els seus anhels més profunds, era la societat amb les seves corrupcions i imposicions, la que causava l’afoscament dels comportaments de cada persona.
Menci per tal de defensar la seva tesi la il·lustrava amb la imatge d’un nen que està a punt de caure a un pou:

“Heus aquí com explico jo el que dic, que tots els homes tenen un cor que no suporta quelcom (dolent) per els altres: Suposem que uns homes veuen de cop un nen que és a punt de caure dins d’un pou; tots experimenten al mateix temps una violenta esgarrifança i es precipitaran a salvar-lo. I no perquè  desitgin fer amistat amb els pares del nen, no perquè busquin els aplaudiments dels veïns i amics, ni perquè detestin els crits del nen”

2300 anys després de la mort de Menci, en el matí del del 4 de juny del 1989 el ciutadà Xiao Bin declarava davant de les càmares de la cadena americana ABC als carrers adjacents de la plaça de Tiananmen a Pekin:

Xiao Bin:
-Això és el què el govern del poble fa? Fent servir tancs per aplastar la gent? Rematan a joves desmaiats o ferits a terra?
Periodista:
-Quantes víctimes?
Xiao Bin:
-Vint mil! Vint mil!


Aquests deu segons de discurs del ciutadà xinès Xiao Bin li varen costar una condemna de deu anys de presó i una humillació pública televisada davant de la nació.
Les revoltes estudiantils havien comensat al mes d’abril amb la mort del reformista xinès Hu Yaobang. Yaobang era el dirigent reformador del Partit Comunista Xinès i l’esperança de molt ciutadans xinesos, que veien en ell la figura que els portaria a una perestroika a l’estil de les exrepúbliques soviètiques, el que  comportaria un augment de les llibertats i una obertura de Xina a Occident.
Els estudiants es varen manifestar just després de la mort de Yubang per conmemorar la mort del dirigent i per exigir al govern central un augment de les llibertats democràtiques al país. A aquests estudiants si van unir el sector de treballadors, que exigien un retorn dels drets laborals que la nova política económica i social del president Den Xiaoping estaba retallant. Curiosament els drets democràtics i les llibertats econòmiques que estaven exigint els estudiant i intel·lectuals eren contradictòries a les peticions de retorn als drets laborals i socials que els obrers demanaven, drets socials adquirits en el periode anterior d’esplendor revolucionària maoista. Però els treballadors, feia temps (des de la Revolució Cultural) que no s’organitzaven conjuntament amb una sola veu, d’aquí que aquests s’agrupessin amb els estudiants i enfoquessin la seva ràbia conjunta al govern Xinès.


Les peticions d’estudiants i obrers varen ser rebutjades i l’exèrcit Popular Xinès va entrar la nit del 3 al  4  de juny amb camions i tancs al centre de la ciutat de Pekin. Entre mil i dos mil xinesos van perdre la vida, a més dels més de cinc mil ferits que van registrar els hospitals de Pekin. Molts altres ferits no es van dirigir als hospitals per por a ser represaliats, així que la xifra seria forsa superior. Centenars de joves i treballadors varen perdre la vida sota les rodes dels blindats o per les bales dels Kalaixnikovs. Molts d’altres varen ser represaliats: empresonats o afusellats.

 
El represaliat Xiao Bin es va convertir en una advertència per part de les autoritats xineses a la societat, on volien inculcar que únicament existia una realitat dels fets de Tiananmen: l’exèrcit havia actuat heròicament davant els contrarevolucionaris i apenes s’havien produït baixes. Qualsevol individu el qual la seva opinió o comentari no refutés la versió oficial es convertia en  un  contrarevolucionari.
Al 1994 Xiao Bin va ser posat en llibertat després de cumplir cinc anys de la seva condemna de deu. Actualmet viu a la ciutat xinesa de Dalian amb la seva esposa i fill intentant pujar a la seva família, tot i que la condició d’exprès i pel fet de ser vigilat per l’Oficina Local de Seguretat li fa impossible el trobar un lloc laboral. Xiao Bin és un entre les desenes de milers de persones que les seves vides es van veure durament sacsejades pels successos de fa 22 anys. 
Personatges com Xiao Bin reafirmen i apoïen les tesis del filòsof Menci. No li hagués costat res callar-se davant les càmares o parlar més amb el cap que amb el cor. La bondat de la naturalesa humana va aflorar però amb les paraules d’indignació davant del fet de veure desenes de joves asssassinats i aplastats pels tancs de l’exèrcit Popular Xinès. De la mateixa forma que qualsevol persona sense cap transtorn ni amb la ética danyada salvaria al nen de Menci de caure del pou, també s’indignaria davant del vil assassinat per part de l’autoritat de joves estudiants o de simples vianants que van tenir la mala fortuna de passar pel lloc que no tocava a l’hora que no tocava. Xiao Bin va canalitzar la seva indignació i ràbia davant de les càmares de la televisó nortamericana igual que molts joves tunisians i egipcis l’han canalitzat a través de les xarxes socials. Per sort i de moment ni Tunísia ni Egipte són Xina i el futur d’aquests joves nort africans sembla tenir un fons d’esperança.






Leave a comment
Amb la tecnologia de Blogger.